Un equip d’investigadors de diferents centres nacionals i internacionals, l’IPHES-CERCA, la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de Burgos, l’IDAEA-CSIC, la Universitat Autònoma de Barcelona, la Universitat de València i la Universitat de Montpeller, ha dut a terme un important estudi paleoambiental sobre l’evolució paleoclimàtica, l’activitat volcànica i el seu impacte socioecològic al Camp Volcànic de la Garrotxa (Girona). Els resultats d’aquest estudi s’han publicat a les prestigioses revistes The Holocene i Scientific Reports.

Un sondeig de 14 metres de profunditat a la Vall d’en Bas i el posterior estudi ha revelat dades molt interessants i inèdites sobre l’evolució paleoclimàtica i paleoambiental del Camp Volcànic de la Garrotxa i descobert que la seva activitat volcànica es va estendre fins fa només 8.300 anys (fins ara es pensava que el vulcanisme va cessar fa uns 13.000 anys), cosa que constitueix el vulcanisme més recent de tota la península Ibèrica.

Aquesta activitat volcànica va fer que diverses colades volcàniques obturessin la vall del riu Fluvià prop d’Olot i es formés un gran llac al Pla de les Preses. Els sediments que es van dipositar en aquest antic llac envoltat de volcans, que inclouen nombroses capes de cendres i lapil·li volcàniques, han estat estudiats per diferents especialistes, analitzant-se diferents indicadors sedimentaris, paleoclimàtics i biològics com la cronoestratigrafia, sedimentologia, pol·len, ostrácodes, algues lacustres, diatomees, etc. Tot això ha fet possible reconstruir l’evolució paleoclimàtica dels darrers 13.000 anys del NE de la península Ibèrica, el vulcanisme de la Garrotxa, i l’impacte d’aquestes erupcions als ecosistemes vegetals, lacustres i a les poblacions humanes mesolítiques de la zona.

La seqüència sedimentària del sondeig estudiat registra senyals locals i regionals relacionats amb la dinàmica geomorfològica, paleoclimatològica i volcànica del camp volcànic de la Garrotxa. Els indicadors geològics i biològics analitzats, organismes aquàtics, registre pol·línic, la sedimentologia i la geoquímica reporten principalment variacions hidrològiques locals, que s’han pogut relacionar amb les principals tendències climàtiques de l’Holocè i finals del Plistocè, inclosos diversos canvis climàtics abruptes que ofereixen pistes sobre els processos que es podrien desencadenar en el context de l’escalfament global actual.

A l’àrea més propera a la zona d’activitat volcànica (fins a 50 km) i durant els esdeveniments d’erupció volcànica, diferents processos com els fluxos de lava, dipòsit de materials volcànics, pluja de cendra, emanació de gasos, aerosols, fluxos piroclàstics i terratrèmols, van afectar la flora i la fauna (biorecursos) així com la qualitat de l’aire i de l’aigua, i van constituir un perill per a les poblacions humanes.

En aquest sentit, i a partir de l’estudi de jaciments arqueològics propers, s’observa que les poblacions de caçadors-recol·lectors més properes van abandonar l’àrea temporalment durant els períodes d’alta activitat volcànica, per tornar després en èpoques de quietud, demostrant una alta capacitat de reorganització i adaptació.

Els treballs publicats mostren, amb gran detall, l’evolució paleoambiental del NE de la península ibèrica i l’impacte socioecològic del vulcanisme ocorregut a la Garrotxa. A més, posen de manifest l’interès de desenvolupar investigacions paleoecològiques interdisciplinàries, que analitzin tots els processos involucrats en les transformacions del paisatge causades pel vulcanisme i permetin una comprensió i un coneixement correctes de les seves repercussions.

Per saber-ne més, us convidem a recuperar al nostre canal de YouTube la conferència que fa un any, Jordi Revelles, un dels principals investigadors, va fer a la Sala Magma. L’investigador de IPHES-CERCA va avançar-nos alguns dels resultats d’aquest estudi, en una xerrada organitzada conjuntament amb el PEHOC.

També podeu llegir l’article publicat a Scientific Reports en aquest enllaç.

📸 El Parc Natural de la Garrotxa engloba nombrosos cons volcànics que han estat actius en els darrers 700.000 anys. Joan Martí Molist (IDAEA-CSIC)